L’any 2017, per tan sols tres habitants de diferència, Gisclareny va prendre a Sant Jaume de Frontanyà el títol de poble més petit de Catalunya. Ho havia estat històricament i això l’havia convertit en un atractiu turístic. Fa una dècada, al municipi hi havia tres restaurants i tres cases de turisme rural, però la crisi del coronavirus ha estat letal i ha acabat de fer desaparèixer els pocs que encara resistien. Ara tanca una de les dues cases de turisme rural que quedaven i l’únic restaurant que hi havia.

L’alcalde, Manel Anselmo, reconeix que, sense aquesta oferta, serà complicat atreure turisme i nous veïns. “Aquí es respira aire pur, però no n’hi ha prou”, assegura. Per això, fa una crida a inversors perquè apostin pel poble.

Sant Jaume de Frontanyà té una de les principals joies del romànic de tot el país. És un dels llocs del Berguedà més amagats i s’hi respira natura, però això no és suficient per fer sobreviure el poble. Lluïsa Vilalta és una de les 17 persones que hi viuen. Hi va néixer i, després de voltar per tot el món, va decidir tornar per formar-hi la seva pròpia família. Ara és l’única mare que té fills petits al poble.

“La vida aquí amb la canalla és molt diferent que a la ciutat, hi ha coses que no tenim però la intenció era venir aquí perquè els nostres fills cresquessin sans i lliures”, assegura. Amb la seva parella es dediquen a fer remeis amb herbes, i tot i els moments complicats, tenen clar que no faran marxa enrere. “Ens agradaria que el poble cresqués, estaríem encantats que vingués gent de fora a viure aquí, però que tampoc ens inundin amb gent de caps de setmana”, afegeix.

Des que no hi ha la fonda, “la vida al poble s’ha apagat molt. Ens podem trobar, però no és el mateix”, assegura. A Sant Jaume tampoc hi ha escola i han d’anar a Borredà, una escola que ja fa temps que també corre el risc de desaparèixer per falta d’alumnes.

El seu pare, Ramon Vilalta, era el propietari de la fonda, que havia estat oberta en mans de la seva família des del 1851. Fa un any i mig va tancar el negoci per jubilació. “Abans érem tres i ens guanyàvem tots la vida, però ara ni tan sols feien per pipes. Des de la crisi del 2008 ja no ha estat mai el mateix”, lamenta. El fet que no hi hagi cap restaurant, assegura, fa que “no es pugui fer ni un cafè al poble”. Per això, diu, amb 71 anys encara es planteja tornar a obrir la fonda per poder servir als veïns i als turistes que visitin el poble.

Un coronavirus letal per als negocis que encara resistien

La crisi del coronavirus ha acabat d’empitjorar una situació de davallada al poble. Un dels exemples és la casa de Cal Mestre, de turisme rural. La seva responsable, Mercè Serra, ha explicat que el fet que ara no es facin reserves per culpa de la Covid-19 ha acabat amb el negoci, que ells tenien en lloguer.

També ha tancat l’únic restaurant que encara quedava obert al poble. La Teresa i el Manel, els seus propietaris, tenien previst allargar fins passat l’estiu per jubilació, però la crisi del coronavirus els ha fet avançar el tancament del negoci. “Tal com està ara és impossible continuar endavant”, assegura.

L’últim supervivent

Jordi Soler és el propietari de les masies El Prat, l’única casa de turisme rural que encara queda oberta a Sant Jaume. “Això és trist perquè la gent vol venir, però necessita allotjament i restauració”, assegura.

Al poble hi ha 60 masies, moltes desocupades, però només una casa rural i, per això, el poble fa una crida a la gent que tingui els mitjans per apostar pel poble i invertir en el municipi que, durant anys, ha estat un dels principals atractius turístics de la Catalunya Central.

Font: ACN